En una mañana triste, te abrazaría;

en una tarde solitaria, te amaría;

en una noche fría te rodearía

con mis fuertes brazos y te daría

un beso en la frente.

Te querría.

Ja fa temps que ho vaig deixar,

això d'escriure poemes.

Per escriure s'ha de viure

i no crec que el que m'ha passat

en un any i escaig

pugui ser anomenat vida,

ni si cal.

La nena amb els llavis

que tenien gust a melmelada

de maduixa, la fada

que volava entre els somnis

aterrida, el noi que es va rapar

i es va quedar sense febleses.

La vida ha passat al meu voltant,

i jo no li he sapigut agafar

ni un sol cant,

ni una història,

ni un poema.

Inspiro i

expiro.

Inspiro i...

miro per la finestra, transparent viatge cap a l'horitzó.

Veig el cèl de la tarde, immòbil, gris blau i roig

tot quiet, com si estigués aguantant la respiració

durant un segon, abans de bufar nit i estrelles.

Torno el cap cap a cap lloc en concret, tan sols

admirant dintre meu com aquell panorama

es repeteix allà dins,

... i expiro.

Inspiro i

expiro.

Living as a cheapskate

with nothing but a

lipstick sign

could make a man

terrificaly happy.

Everybody knows

and hides that life,

even good one,

is nothing more

than a woman's kiss.

They can painfully

and slowly

turn our sober circumstance

into a dark alley,

gladly decorated.

But hey, nobody cares;

all those brave men before you

tried to avoid her destiny

in their arms;

and ended in their legs.

Jo què tinc,

que ni vinc

ni vaig?

Jo què tinc,

si ni tinc

ni he tingut

mai.

Jo d'on vinc

i cap a on

vaig;

si ni tinc,

ni vinc,

ni faig?

Me desperté

temprano

y pensé:

“hoy me siento bien”

(feel's good man!)

pero inmediatamente

recordé

qué dia era:

San Valentín.

Lloré.

Lloré recordándola,

y quizás ella también esté llorando...

pero no por mi.

Me dije:

¡Bah! Estoy bien así;

Die a little inside...

“Miéntete”, pensé,

“te sentirás mejor”.

“She could be yours

if you've tried hard enough”

but you never will.

Obro l'ordinador

i em descobreixo esperant-la

per si es conecta.

Li obres conversa, 

però no t'atreveixes...

Se desconecta.

Quizás otro dia.

Lees el historial de chat...

Nunca jamás 

te volverá 

a decir

esas cosas.

Te aburres, y te sientes solo.

Send yourself an e-mail.

-Pip-

“Tens un missatge a la bústia”

Es torna a conectar,

parles amb ella.

Ets amable, fins i tot parles

de la seva nova parella,

pretend you are glad for her.

Ella se pone nerviosa,

siempre supo que no la olvidaste.

Te vas al cine; solo;

te dices “así es más divertido”.

Te apoyas en tu hombro...

porque es el único que tienes a mano.

Life Sucks,

then you die.

Alone.

Solo.

Sol.

PD: Lo siento, tenia que escribir algo así xD

Hay una teoria 

sobre las estrellas

absurda y secreta

que cuenta que nacen

un dia concreto.

Nadie lo sabe

ni lo quiere saber;

a nadie le importa

cúando ni cómo

nacen las estrellas.

Hace ya tiempo

que nadie les pregunta

cuando cumplen años

y nadie les regala

bonitos regalos

con lazo.

Yo las miraba

(hace ya tiempo)

y aun recuerdo

que, en silencio,

me contaron

que todas nacieron

un 20 de Agosto.

Sóc un fugitiu

empès per la por

a la soletat

i a la tempesta

de l'endemà.

Me'n vaig d'aquí i em deixo tot

- futur, esperances i il·lusió -

a sobre de la tauleta de nit.

Agafo les maletes,

plenes de records i de sospirs,

i baixo les feixugues escales del metro

-Propera parada: Sants Estació-

pujo al tren i ja està...

Ara sols em queda fugir de mi.

Me'n vaig amb la cua entre les cames,

cap a la ciutat de la boira

que qualsevol record esborra,

i el fred sense platja fa oblidar

els anhels a la capital.